05 jul. Els nostres fills adolescents i els seus comportaments
Solem caure en la creença, no sempre veritable, que els nostres fills viuen en entorns protegits, allunyats de la lletjor i dels egoismes del món exterior. La veritat és que els nostres nens i adolescents estan molt més en contacte amb aquesta realitat del que ens podem imaginar.
Les xarxes socials els apropen al món de les drogues, de la sexualitat, de les apostes…, provocant reaccions molt diferents. El que s’ha identificat com a violència contra ells mateixos: el cas de les anorèxies, els estats d’ansietat, les addiccions o la violència contra els altres (situacions d’assetjament, ciberassetjament, sexting…).
L’adolescència –iniciada cada cop abans en alguns aspectes– no ens fa oblidar que els nostres fills encara necessiten la guia, el control i el marc dels adults que els envolten. El rol de la família i els professors són de vital importància per construir un món de valors en què la integritat, el compromís i el respecte a un mateix i als altres siguin fonamentals per al desenvolupament personal.
Acostumem a creure que, per la pròpia naturalesa, els nostres fills aprendran aquests valors de manera instinctiva. No obstant això, sabem que la infància i l’adolescència són etapes de crueltat no sempre limitades ni autoregulades, d’inseguretat personal, de recerca d’un lloc al món, que moltes vegades s’aconsegueix a costa dels altres o d’ells mateixos amb l’objectiu de guanyar una mal entesa popularitat entre els seus iguals.
I igual que aquesta creença, també pensem que el col·legi és el lloc on es podran redirigir aquestes actituds del tot. Des del centre s’obren espais de diàleg i tallers de prevenció que ens permeten identificar situacions de risc, que, per la seva pròpia idiosincràsia, no se solen donar a l’entorn escolar i sí en sortir de classe, però és en la veritable comunicació, alineació i complementació on trobem els resultats més positius.
Les intervencions de les famílies són clau des del punt de vista de l’impacte emocional cap als adolescents. Als fills els importa què pensen les seves famílies; si les deceben o no amb les seves actuacions, si compleixen les expectatives marcades o no. Apel·lem al diàleg familiar, a demanar explicacions als nostres fills, que ens expliquin el que diuen i fan i com es relacionen dins i fora del centre i a crear un espai de diàleg familiar on els adolescents puguin exposar les seves pors i on els adults els puguem marcar uns límits clars d’acord amb els valors familiars.
Les trobades i els desacords estan servits però el frec fa l’afecte -tots ho sabem- i és el que permet obrir la porta a la intervenció de la família i el que ens projecta a la seva ment com un referent.
L’adolescència és una etapa d’experimentació i entra dins de la normalitat que així ho sigui, sempre que l’adolescent pugui pensar: ….” Si em veuen a casa…” cosa que voldria dir que sap on són els límits i les expectatives sobre la seva conducta.
En definitiva, l’educació és una tasca conjunta en què cada part hi juga un paper que no sempre és fàcil, però al final és molt gratificant.
Patricia Carranza
